La Riba, en quan estructura, no és un poble pràctic per a la vida diària com poden ser els pobles plans on tots els carrers conflueixen en un nucli central i on la gent ho tenen més bé per la mobilitat i la convivència doncs es troben pels carrers, a l’anar a comprar, a l'anar a l’escola, a l'anar el cafè, a l'anar al treball, etc. i tot això, a la Riba, encara ho és menys per a les persones grans.
La part més important del poble es troba escalonat a la muntanya per aprofitar el desnivell natural que ofereix el terreny, 105 metres des de la part més alta fins als peus del Francolí, ideal per a l’aprofitament de la força hidràulica. La costa que és el seu eix vertebrador que va d’una part a l’altre, ara és poc transitada, per l’inconvenient que representa salvar aquesta escalada amunt, tan si es va carregat com si no si va, per la qual cosa la trobada entre els veïns és més escadussera i ara més accentuada perquè la gran majoria agafa el cotxe i la costa poca gent la puja o la baixa.
Estructurada en quatre nuclis amb identitat pròpia: el Cap-de-Riba, la part Central, el barri de la Carretera i la Ràpita.
El Cap-de-Riba és un nucli antic de cases menestrals al capdamunt de munt de tot, que en Josep Iglésies ens indicava que antigament totes elles foren construïdes en cercle en forma defensiva. A les fotografies dels anys trenta, des de la part baixa, encara s’observa aquest capell de cases al damunt de la Riba, distanciat del nucli central; avui dia amb els blocs de pisos que s’han fet i les pròpies fàbriques ja no és possible de distingir-lo separat del poble.
El nucli central que el travessa un únic carrer des del cap de munt fins als peus del Francolí i que se’l coneix per la costa ribetana. La costa, empedrada en la seva major part, fins que no es va construir la carretera, als anys 30 del segle passat, que puja fins dalt de tot del poble i prossegueix per la vall del Brugent, llavors servia per traginar totes les primeres matèries, mercaderies, maquinàries... de les fàbriques, les quals havien de ser pujades des de la plaça Major, amb bastaixos, fins a la part més alta del poble, amb ulls d’ara tota una odissea. En aquest nucli central hi ha tots els elements bàsics del poble, l’ajuntament, el consultori mèdic, les escoles, l’església, hi ha una botiga de queviures, un forn de pa i una botiga que també en ven, tres bars, dues peluqueries, dues fàbriques papereres i una de fabricació de làmines de cartró, una fusteria, etc.
El barri, set centista, de la Carretera a l’altre banda del riu Francolí va néixer quan la Riba es va expandir al llarg d’aquesta via que la travessa i que comunica la Conca de Barberà amb el Camp de Tarragona. Les seves cases varen patir les conseqüències de les barrinades de la pedrera que els anys 30 del segle XX va entrar en explotació damunt mateix de l'estació del ferrocarril. Com a danys colaterals de la riuada de l’any 1994, la seva fesomia va canviar moltíssim, és la part que ha sofert més canvis, quedant una part d’aquest barri desmembrat de la resta quan, en un principi, tot era un seguit de cases a banda i banda de la carretera. Actualment el barri té una botiga de queviures i dos tallers mecànics. Hi ha el baixador del ferrocarril i a més hi passa la carretera de Salou a Pons.
Finalment el barri de la Ràpita que està format per un grup de cases, també separat dels altres nuclis. Aquest nom de la Ràpita curiós, etimològicament àrab, que s'ha interpretat en poblacions que el conserven actualment com a -llocs de recés espiritual per a complir amb l'obligació militarista de "l'esforç virtuós en el camí de Déu", no es té constància però que aquí a la Riba hagués estat així, però és, si més no, per tenir-ho en compte.
